7 abr. 2012

Imágenes de Argentina: la Costanera (3)

La Costanera de Buenos Aires ofrece pocos accesos practicables a las aguas del estuario, tan solo breves asomos. En las afueras surgen algunos clubs de baño y countries de recreo, pero el carácter urbano de la fachada marítima porteña se ha visto escamoteado. El poeta Raúl González Tuñón escribía con acierto: “Le robaron el río a la ciudad. Un muro de cemento y hierro los separa. Pero se siente su presencia, en cada cosa, en cada piedra, en cada bandoneón, en cada árbol, en cada enredadera”. Subsiste la costumbre de pasear a lo largo del murallón de la Costanera, pescar las enclenques mojarritas, tomar el sol o apoyarse en la baranda para contemplar los barcos que entran y salen del puerto. Es un esfuerzo de voluntad que el río no incentiva. Sus aguas no se han distinguido nunca por una transparencia muy poética, más bien por una tonalidad de la gama de los marrones, el “color de león”, en expresión de Leopoldo Lugones. La expresión hizo fortuna y ha resultado
difícil superarla. Roberto Artl hablaba de “rojiza llanura”, Alvaro Yunque de “mar de aguas oscuras, ancha pampa de cobre”, Ezequiel Martínez Estrada de “este mar de linaza y caramelo”, Josep Pla de “color fangoso, un color de salmón podrido del estuario del río”. Borges remataba, desde la peana de su dominio, irónico i extrañado: “¿Y fue por ese río de sueñera y de barro que las proas vinieron a fundarme la patria?”.

1 comentarios:

  1. Li vamolt bé al Plata, "los marrones, color de León" que deia Leopoldo Lugones.
    Si més no, mai ningú no ha dit que fos clar i transparent. No ho és, i el Paranà que vaig navegar, des de la barriada d' EL TIGRE és fosc i no fa mirall, no t'hi veus reflectit.!
    Recordes la impressió que en va tenir del Plata Santiago Rusiñol? La descriu al seullibre "Del Born al Plata".
    Havia de ser abans del 1936 potser?..la quarta edició és del 1947 i Pròleg de Gabriel Alomar.

    Explicava Rusiñol ....."Quan el mar es va calmar i les ones van assossegar-se, ja vam veure les costes del Plata, i que ens anàvem apropant al terme del nostre viatge.
    L'aigua del mar es va enrogir de color de fang, i quan l'aigua s'enrogeix no és per vergonya, és perquè hi ha un riu, i aquest riu era el Riu de la Plata.
    Vam anar avançant a poc a poc, dintre d'un immens bassal de cola de fang; per tots els costats es veien barcos que entraven, que eixien, que demanaven pas; es veien els pals d'alguns que abans d'arribar havien naufragat;
    va venir un remolcador que ens va agafar per la mà i ens va portar badia endintre;...... els barcos es van anar espessint, vam anar trobant cent boies que ens anaven assenyalant carrers, com una ciutat dintre del mar, i allí al fons vam veure una ratlla com un fil finíssim de blau clar.
    Aquella ratlla era Buenos Aires. D'aquella ratlle en van anar eixint, a mida que ens apropàvem, unes fumeroles imperceptibles que s'anaven tornant una boira; unes agulles primíssimes que s'anaven tornant xemeneies; cinquanta, cent, centenars de punxes que es varen anar tornant cúpules, i minarets, i campanars, i va aparèixer la ciutat, com una planura de cases estesa fins a l'infinit."
    .......
    ______________________________


    Quina arribada tan diferent i tan inòcua,la que fem ara en avió.!!!

    ResponderEliminar