Emn la playa de Argelés |
enero y el10 de febrero de 1939. Constituyó uno de los grandes dramas europeos del siglo XX, un alud humano, un naufragio masivo ante el que nada había sido previsto por las autoridades galas. El recibimiento fue gélido y estrictamente militar, cargado de desprecio moral y material, ignominioso, ruin y degradante para civiles o militares. Unos 260.000 combatientes se vieron amontonados en los campos de concentración de las playas rosellonesas de Argelés, Saint Cyprien y El Barcarés sin ninguna instalación de abrigo durante las primeras semanas. Casi otros tantos refugiados civiles (mujeres, niños, ancianos) fueron dispersados hacia el interior de Francia mediante convoyes ferroviarios, formados a menudo con vagones de mercancías.
Tres germans del meu pare, Lluís Vilar, veïns de Calonge (Baix Empordà), com també molts calongins, van patir l'exili i el pas per aquests camps de concentració francesos. No va ser gens agradable per a ells. Però ho van superar, fins i tot van lluitar contra els alemanys, es van assentar i van ajudar a aquesta França arribés on és ara. Va ser molt dur deixar-ho tot i marxar on no els estimaven, encara que tenien possibilitats de ser lliures. Però no oblidem els que es van quedar, que tampoc vans er estimats pels seus governants i no van tenir mai la llibertat per decidir res. El ser titllat de "roig", com va ser el cas del meu pare, va purgar-li bona part de la seva existència. Però ell sempre va mirar endavant amb un grup de joves calongins sota la batuta de Pere Caner i van obrir eb aquell període fosc una escletxa de llum. Eran la colla del Museu.
ResponderEliminar